Sants Innocents al fals sostre de la Cerdanya

 És un 28 de desembre radiant. Ideal per una sortida hivernal, aprofitant una curta estada a la Cerdanya. Pugem a la Tossa Plana de Lles, que molts consideren el cim més alt de la comarca (2.916 metres). Fa un temps, però, l'Institut Cartogràfic de Catalunya va establir la seva alçada en 2.905 metres, i va perdre la categoria de sostre comarcal en benefici del seu veí, el Puigpedrós, que en fa 2.915. Però a nosaltres no ens importa gens que no sigui un número 1. Gaudirem (o patirem!) igualment del seu ascens.

Com que estem de vacances, ens ho prenem amb calma i sortim del Refugi de Cap de Rec, a Lles, quan ja són gairebé les onze del matí. L'estació d'esquí nòrdic és tancada per manca de neu, però tot i així, l'accés a la pista forestal que condueix al refugi de Pradell no és permès als vehicles. Hi haurem d'anar a peu. Emprenem el camí per la pista de raquetes, pel mig del bosc, amb alguna clapa de neu escadussera de tant en tant. En menys d'una hora arribem, còmodament, al prat on s'assenta el refugi lliure de Pradell.  La temperatura aquí, sota els raigs del sol, és molt agradable. Així ho creuen uns excursionistes que dormen sobre l'herba, davant del refugi. Ens traiem una mica de roba, creuem el prat i ens disposem a iniciar l'ascens pròpiament dit, per un sender que s'enfila pel mig del bosc. M'agraden els boscos de pi negre a l'hivern. Fins i tot quan, com avui, la neu no hi abunda, no deixen d'evocar-me imatges de llunyans paradisos nòrdics.

Després d'uns quants metres d'intens desnivell, sortim del bosc i desemboquem a l'anomenat Pla de les Someres, a uns 2.300 metres d'alçada. A partir d'aquí, la pujada serà tota per amplis prats, de pendent moderat però constant i amb creixents gruixos de neu. Al nostre davant, en primer terme, la voluminosa mola del Tossal Bovinar, que cobrirà el nostre flanc esquerre durant tot l'ascens, i en segon terme, el nostre objectiu, la Tossa Plana de Lles. Al nostre darrere, vigilant, la magnífica paret del Cadí. És impossible no girar-se de tant en tant a contemplar la seva bellesa.

Mentre anem guanyant alçada, seguint les traces de la neu, i enfonsant-nos en alguns punts, vaig contemplant el relleu de les muntanyes que tinc al davant i m'admiren les seves formes suaus i arrodonides. Penso en les muntanyes de la Cerdanya, especialment el Tossal Bovinar i la Tossa Plana ben cobertes de neu, com un símbol de feminitat, en contrast amb altres serres profundament fàl·liques, com és ara Montserrat.

Als últims 300 metres d'ascens, la neu comença a ser força glaçada i el pendent augmenta. Ens posem els grampons, per tal de poder avançar amb més seguretat i comoditat. Aquest últim tram d'ascens se'm fa força carregós i en algun moment estic a punt d'abandonar. Sort que m'encoratgen a no fer-ho, ja que, en arribar a l'aplanada cimera, m'adono que hagués estat un crim perdre's l'espectacle. La nitidesa del dia fa que s'observi un panorama molt extens. Diuen que potser és un dels millors de la Cerdanya. Clarament identificable és tot l'entorn de la Pica d'Estats, amb el Montcalm, el Sotllo, el Baborte, el Monteixo ... A l'horitzó, uns perfils que segurament corresponen a la Maladeta i el Posets, però queden massa lluny per poder-los identificar. A l'altra banda, gairebé podem tocar la resta de cims de la Cerdanya: la Muga, el Puigpedrós, la Carbassa... I tenim tot el Pirineu Oriental a l'abast, des del Puigmal fins a la Tossa d'Alp. Als nostres peus, la superfície de l'estany de la Muga és una enorme pista de gel. Ens girem i el blanc enlluernador contrasta amb les diverses tonalitats de gris de les muntanyes no cobertes per la neu: el Cadí, amb una vista poc coneguda del Pedraforca que treu el nas al seu darrera, les Penyes Altes del Moixeró, el Taga ... i el Montseny en la llunyania. Ens podriem passar hores contemplant aquesta immensitat, però es fa tard i ens queda molt de camí per desfer.

El primer tram de baixada, on la neu és ben glaçada, el fem molt ràpidament, amb l'ajuda dels grampons, però la cosa s'alenteix a mesura que ens comencem a enfonsar. El sol ja es comença a amagar quan entrem al bosc i en arribar al refugi de Pradell, decidim que la resta de camí el farem seguint la pista d'esquí nòrdic, menys perdedora. Resulta ser una passejada molt agradable i arribem de nou a Cap de Rec just amb les primeres penombres.