Diumenge, 5 d'abril. És diumenge de Pasqua, i com marca la nostra tradició personal, aprofitarem el dia per fer una excursió. I ho farem recuperant un projecte que tenim molt abandonat: el dels sostres comarcals. Avui li tocarà el torn a un cim ben poc conegut i ben particular: el Turó d'en Vives, sostre comarcal del Maresme. El Turó d'en Vives forma part de la serra del Montnegre, que separa la plana del Vallès del litoral del Maresme. Aquí la toponomia veritablement recrea el territori en paraules, ja que tota la muntanya està entapissada d'espessos boscos, sobre un sòl pissarrós, que la converteixen en un indret fosc i ombrívol. Per accedir al punt d'inici de l'excursió haurem d'anar fins a Sant Celoni i allí, agafar una pista forestal en molt bon estat, que segueix el GR-5 fins a Sant Martí de Montnegre, antic nucli al voltant de l'església.
Farem una ruta circular, amb inici i final en aquest punt, marcada com a sender local SL-C-103, a la qual introduirem una petita variant, per tal d'arribar al sostre comarcal que ens hem marcat com a objectiu.
El primer tram ascendeix gradualment, per un agradable caminet entre sureres, alzines i roures. La vegetació és espessa i per tant, gaudirem de poques panoràmiques, però de tant en tant, alguna clariana ens permetrà albirar algunes vistes interessants del Montseny i del castell de Montsoriu.
Després d'abandonar per uns moments el sender local i d'haver fet una parada per esmorzar, localitzem el corriol que s'enfila fins al turó. Sense cap sensació d'anar a fer un cim, algunes fites disperses ens van conduint, entre espessa vegetació, fins a una petita clariana del bosc, on, per esvair qualsevol dubte, abunden els senyals que indiquen que hem fet el cim! És el cim més estrany que he vist mai, envoltat d'arbres per tot arreu, però tot i així, és un indret especial, on s'hi respira una estranya sensació de pau.
Desfem el camí d'ascens al cim i anem a recuperar el sender local. A partir d'ara, la resta del trajecte serà pla i avall. La vegetació canvia una mica i a les sureres, amb els troncs ben despullats, s'hi afegeixen els castanyers i avellaners. Travessem una zona amb profusió de troncs tallats, amb l'agradable sensació de ser en un bosc ben viu i cuidat.
La pista ens porta ara fins a l'altre punt culminant de la serra, el Turó Gros o de la Telefonista, on la toponimia de ben segur fa referència a l'altíssima torre metàl·lica de guaita, destinada a la prevenció dels incendis forestals. Les vistes des del capdamunt deuen ser espectaculars, però malauradament no s'hi pot pujar, així que continuem el nostre camí.El corriol es fa ara més estret i la vegetació més espessa. A l'estiu deu semblar talment un túnel, fosc i humit com el nom de la serra. Aviat, però, desemboquem a una pista ampla, que ens condueix fins a la petita capella de Santa Maria de Montnegre, totalment reconstruïda. Al costat de la capella descansen les restes de l'antic roure monumental de Santa Maria, al qual un temporal de vent i neu va abatre l'any 2010, després de més de 100 anys. Un plançó intenta prendre'n el relleu, però sens dubte ho tindrà difícil.
El darrer tram del trajecte, de retorn a Sant Martí, el farem per la pista forestal que l'uneix amb l'antic poble d'Hortsavinyà. Pel camí trobarem un altre arbre de dimensions monumentals, l'Alzina Grossa, feliçment encara dempeus, tot i que amb dificultats.
Arribem a Sant Martí a quarts de dues. És hora de dinar i a l'antic hostal, avui convertit en restaurant, ens obsequiem amb un excel·lent arròs de muntanya, que posa el colofó a aquest diumenge de Pasqua.
