De Folgueroles al Puigcastellet

Diumenge, 8 de febrer. Fa molt que no sortim i el diumenge promet ser assolellat, encara que molt fred. A les 8 del matí, a Manlleu regna la boira, però esperem que s'aixequi. Planifiquem una petita excursió prop de casa, que emprendrem havent esmorzat. Anem fins a Folgueroles, on farem una ruta fins al turó del Puigcastellet, de 709 metres d'alçada, situat al nord-est de la vila, just a l'inici de les Guilleries. Al capdamunt del turó s'hi assenta un jaciment iber del segle III a C.

Al turó s'hi accedeix des de la carretera de Vilanova de Sau, però nosaltres farem una ruta una mica més llarga i passarem per algun dels indrets emblemàtics de Folgueroles, seguint part de la Ruta Verdagueriana. Comencem a caminar en direcció a  l'urbanització del Pedró i a l'ermita de la Mare de Déu de la Damunt. que deixem a la nostra esquerra, per dirigir-nos cap a la imponent masia d'El Pou. Allí ens rep la cridòria d'un estol de gossos, entre els quals destaquen dos atractius dàlmates.
A l'esquerra de la casa, un camí un xic amagat ens portarà, pel mig d'un bosc d'alzines, cap a les escales del Foquers, uns graons irregulars que ens permetran salvar un desnivell considerable, fins a la masia del mateix nom, ja en terme municipal de Tavèrnoles.



A la masia prenem una pista a mà dreta que seguim durant un bon tram. Poc després de deixar enrere una altra gran masia, El Compòsit, antigament anomenada Can Pericas, hem d'agafar un corriol, força mal indicat, per baixar fins al Torrent de Tavèrnoles, que creuarem. Ara toca tornar a pujar fins a trobar la carretera de Vilanova de Sau. A l'altra banda de la carretera comença el camí que condueix fins al capdamunt del turó. El camí d'ascens comença just al costat de la bassa del Masdencoll. Pujarem pel cantó dret i baixarem per l'altra banda.
Al capdamunt del turó, rodejat de bosc a banda i banda, trobem el jaciment iber del Casol de Puigcastellet. El Casol era un poblat fortificat, construït per la tribu ibera dels ausetans, que van viure en aquestes contrades abans de l'arribada dels romans. Els ibers acostumaven a construir els seus poblats en llocs elevats, com aquest, per poder controlar perfectament els accessos i defensar-se dels seus enemics. L'estructura, formada per un gran pany de muralla i una torre massissa quadrangular, que protegien els àmbits domèstics, de reduïdes dimensions, està força ben conservada.



Després d'imbuir-nos de la història dels ausetans, baixem del turó per una drecera que ens deixa a la dreta de la bassa, desfem el camí fins a l'altra banda de la carretera i prenem un camí que ens condueix de nou a Folgueroles, passant pel barri del Passavant. Som en plena Ruta Verdagueriana i gairebé cada façana ens saluda amb uns versos del poeta.

El castell de Lluçà

Dijous, 1 de gener. Tal com ja és tradició, encetem el primer matí de l'any amb una excursió. Aquest 2015, escollim el Lluçanès. Pujarem fins al Castell de Lluçà, indret que donà nom, precisament, a tota la comarca del Lluçanès.

L'any es desperta fred i assolellat, i mentre conduïm cap a Lluçà, deixant enrere Olost i Prats, gaudim de magnífiques vistes del Pirineu.

Aparquem el cotxe al costat del Monestir de Santa Maria de Lluçà i ens disposem a enfilar-nos al cim del turó on s'assenta el castell, que queda just damunt del monestir.

Uns metres més enllà de l'aparcament, a l'esquerra de la carretera, enllaçem amb una sender, amb senyals de GR (GR-1), el qual ben aviat esdevé una pista, que ens porta fins a la Masia del Castell, en visible estat d'abandó. En aquest punt deixarem el GR i ens desviarem cap a la dreta, després de superar una tanca per al bestiar. Comencem l'ascensió, que serà curteta, de no gaire més de deu minuts. Pugem per una zona obaga, i tot i el dia assolellat, es nota el fred, de manera que agraïm la roba d'abric.



Poc abans d'arribar al castell, trobem l'ermita romànica de Sant Vicenç del Castell, del segle X, construïda com a capella del castell. És molt curiosa, ja que és de planta circular, amb un absis semicircular a llevant. Se'n troben molt poques a Catalunya i aquesta, que està molt ben restaurada, és d'una bellíssima simplicitat. Hi ha diverses teories sobre l'origen de les construccions circulars, des de les que les vinculen a les construccions primitives, ja que el cercle era una forma molt més natural que el quadrat, fins a les que les relacionen amb el cercle com a símbol de l'eternitat de Déu.



Just al damunt de l'ermita, al cim del turó, s'alcen les restes del Castell Medieval de Lluçà, del qual en resta dreta únicament la paret nord. Està situat en un indret estratègic, fruit del seu origen militar, en l'època de la reconquesta del territori per part dels comptes de Barcelona. I aquesta ubicació privilegiada és la que ens permet gaudir d'un esmorzar amb vistes, que van des del Port del Compte a l'oest fins al Montseny a l'est, passant pels Rasos de Peguera, la serra d'Ensija, el Pedraforca, el Cadí i el Puigmal. Cal dir que mentre al nord el dia és nítid, cap al sud domina la calitja i amb prou feines intuïm els contorns de les muntanyes. Als nostres peus, les terres del Lluçanès desprenen una sensació de pau.



Havent esmorzat, desfem el camí fins a la masia del Castell i des d'allà, ens apropem fins a una altra masia, aquesta sí, plena de vida. Es tracta d'El Vilaró. Just darrere de la casa, enllacem de nou amb el GR-1, que només abandonarem un moment, a la dreta, per anar a visitar un indret ben curiós, la Balma dels Bous. Bella cavitat, utilitzada antigament per guardar bestiar, de la qual neix una font, anomenada Font de la Balma dels Bous.



En sortir de la balma, trobem una monumental alzina, a l'esquerra del camí que ens condueix fins al monestir.
Estem de sort i trobem el monestir obert, de manera que ens disposem a visitar una dels conjunts més importants del romànic català. Aquesta antiga canònica agustiniana del segle XII, atresora joies com la porta ferrada d'entrada, les pintures murals gòtiques, la creu amb Crist, el frontal de l'altar i la talla de la Verge (reproduccions, ja que les autèntiques són al Museu Episcopal de Vic) i sobretot, el petit claustre, amb els seus capitells i sepultures amb inscripcions, que va sobreviure als terratrèmols del segle XV.
Un digne colofó per a la primera sortida de l'any.

A l'Agullola de la Tuta (versió 2)

 

Dissabte, 27 de desembre. Matí fred i emboirat, típic d'aquest desembre prolífic en dies de boira. Fa just un any que vam intentar pujar a l'Agullola de la Tuta, però ens vam despistar de camí i ho vam haver de deixar pendent. Avui ens proposem tancar aquest tema.

A diferència de fa un any, la boira ens acompanya fins més enllà de L'Esquirol, i quan n'eixim, en lloc d'un sol enlluernador, ens espera un cel ben gris. 

No repetirem la ruta de l'anterior ocasió, des del mas de Casellas. Aquesta vegada anem fins al Molí de la Masallera, aparquem a la vora del camí i agafem una pista forestal fins a la masia de la Tuta. L'Agullola s'alça , imponent i orgullosa, al seu davant, però farem una bona marrada per accedir-hi.

Just al darrerre de la casa, a mà esquerra, agafem un sender que al cap d'uns metres, enllaça, a la dreta, amb un corriol que s'enfila fins al collet de Cabrera. Abans d'arribar-hi, però, hem de fer un gir de 180º per dirigir-nos cap a l'Agullola. Pel camí, haurem de superar les Bores de la Masallera, increïblement aeries. Les vistes són, com sempre, espectaculars. Tota la plana de Vic es troba submergida en un mar de boira, blanca i espessa, ben emmarcada, al fons, per un rosari de muntanyes, força visible tot i la grisor del dia, que van des de la Tosa d'Alp, el Cadí, el Pedraforca i la Serra d'Ensija fins al Montseny, passant per Montserrat i la Mola de Sant Llorenç. Bellmunt, com sempre, fa de sentinella de la Plana, mentre que l'Agullola i Cabrera sembla que en vigilin mútuament.

Aquesta vegada, passades les Bores, estem ben atents i trobem el corriol que ens portarà directament cap al cim de l'Agullola, vorejant una cinglera impressionant.

Al cim oneja el que queda d'una estelada, força maltractada per la meteorologia i una placa ens explica la llegenda de la Tuta, una bella donzella que, tipa de l'assetjament de tots els camperols, va fugir al cim del turó i allí, un llampec la va convertir en cabra. Diu la llegenda que la cabreta tornarà a esdevenir donzella si li fan un petó una nit de lluna plena, però a hores d'ara encara no s'ha produït el miracle. I un caçador que hem trobat poc abans d'arribar al cim ens ha advertit que potser trobariem una cabra vella i negra que viu pels voltants! No l'hem vista pas.

Baixem del cim pel costat contrari al de pujada i topem amb un corriol que baixa directament fins a la Tuta. Sort que va pel mig del bosc, perquè el pendent és dels bons, però es va fent bé i arribem a baix de forma molt ràpida.

A la Tuta tornem a agafar la pista que ens portarà fins al cotxe i ens entretenim una bona estona observant les vaques que pasturen pels prats del voltant, que posen, ben presumides, per a les nostres fotografies.