Hivernal pel circ d'Ulldeter

Dissabte, 17 de març. Per fi tenim un cap de setmana lliure per anar a la muntanya i ens morim de ganes de trepitjar neu, després que l'hivern passat gairebé ni la vam veure i ara, en canvi, som al bell mig d'un hivern especialment generós. Així que, de bon matí, enfilem cap al Ripollés. El nostre objectiu és fer una volta pel circ d'Ulldeter i, si s'escau, pujar fins al pic de Bastiments.

El dia ha començat assolellat i amb un cel ben blau, que contrasta intensament amb el blanc de la neu, quan aparquem el cotxe al costat de la carretera d'accés a l'estació d'esquí de Vallter 2000. Atès que els gruixos de neu són considerables, ja només de començar ens calcem els grampons i ens dirigim cap al refugi d'Ulldeter, tot seguint el GR-11. L'estampa hivernal és preciosa i gairebé em costa de creure que sota l'espessa i glaçada capa de neu, on els grampons es claven sense problemes, l'aigua del Ter serpenteja ja cap a Manlleu.

Vorejem el refugi i seguim amunt, encara pel GR-11. El cel s'ha anat ennuvolant i els cims de les muntanyes resten coberts per les boires. Fem una pausa per esmorzar, mentre contemplem el paisatge, al costat d'una pista per la qual, de tant en tant, llisca algun esquiador.

Havent esmorzat, creuem amb compte la pista i comencem l'ascens cap al coll de la Marrana. Caminar per sobre de la neu és fantàstic, però en no veure el camí, ens ho agafem pel dret i el pendent és considerable, directament proporcional al nostre esforç. Arribem esbufegant a dalt del coll. A la nostra dreta, direcció nord, s'alça imponent el pic de Bastiments, que amb els seus 2.881 metres d'alçada és el rei de la zona, mentre a la nostra esquerra, el Gra de Fajol llueix també esplèndid. Al fons, la vall del Freser, emmarcada per un cel cada vegada més amenaçador.

En aquest punt, abandonem el GR-11, que es dirigeix cap al coll de Noufonts i cap a Núria. Nosaltres posem proa cap al pic de Bastiments. La falta d'entrenament, combinada amb l'empitjorament de les condicions meteorològiques faran que, poc després dels 2.700 metres, decidim girar cua, conscients que l'esforç no tindrà recompensa, ja que el cim, al nostre davant, roman totalment engolit pels núvols.

Poc després d'iniciar el descens, comença a nevar, primer dèbilment i després amb més intensitat, i ja no s'aturarà fins arribar al cotxe. 

No hem fet cim, però marxem satisfets d'haver pogut trepitjar molta neu i gaudir d'un entorn fabulós. I ens n'anem a arrodonir el cap de setmana a la Fonda Rigà de Tregurà de Dalt, un hotelet de muntanya absolutament recomanable, on passarem la nit i continuarem gaudint de la neu.

Inici de 2018 al Serrat Llobater

Dilluns, 1 de gener. Com tenim per costum, començarem l'any amb l'ascens a un cim. En aquesta ocasió, n'escollim un de ben proper, el Serrat Llobater. Però a diferència de les altres ocasions, aquesta vegada no hi pujarem sols. El nostre club excursionista, els Bandolers de Sant Feliu Sasserra, han programat un ascens per a tothom que s'hi vulgui apuntar.

Així doncs, a les deu del matí, una hora prudent, tenint en compte que tots hem allargat les celebracions d'inici de l'any, ens trobem al Parc dels Castanyers, a punt per començar la caminada. Fa un dia esplèndid, assolellat i amb temperatura suau, que convida a no quedar-se a casa.

Comencem a caminar i el grup de seguida s'esponja. Som gairebé una trentena de persones i dos gossos, que no paren d'empaitar-se entre les cames dels excursionistes. La primera part del camí, per pista forestal, és planer i en baixada, i recórre indrets que tot just s'estan començant a recuperar del devastador incendi de l'any 2012. Passem pel costat d'alguns dels masos del terme, fins que arribem a la gran masia de Badia, casalot que forma part del patrimoni cultural de Sant Feliu i que està en un lamentable estat d'abandonament.

A partir d'aquí, el camí comença a pujar, primer entre camps i després per corriols boscosos, fins a assolir el cim. El Serrat Llobater, de 695 metres, és el punt més alt del municipi, situat al límit amb la població de Santa Maria de Merlès, a la comarca del Berguedà. Al seu capdamunt, especialment en dies com avui, es pot gaudir d'una àmplia panoràmica, que abasta des del Montseny al Pirineu, passant per Montserrat.

En arribar, ens rep l'estelada que hissen cada 11 de setembre els Bandolers. Les ventades dels darrers dies, però, han fet estralls i l'han feta baixar del seu pal i cal arbitrar una solució de compromís abans de fer la foto de rigor. 

Brindem amb cava pel nou any, fem la foto i, sense esperar la resta del grup, desfem el camí d'anada fins al poble, que toca fer el dinar!

D'Estamariu a Bescaran

Diumenge, 29 d'octubre. Passem la nit de dissabte a diumenge a l'encantador Hotel Cal Teixidó d'Estamariu i aprofitem un esplèndid matí de diumenge per fer una petita excursió circular entre Estamariu i Bescaran. Comencem la ruta just a l'entrada del poble, i abans de posar-nos a caminar, visitem una petita joia, l'església romànica de Sant Vicenç, del segle XI. Es tracta d'un magnífic temple de tres naus en planta basilical, amb restes de pintures romàniques originals al seu interior. Són les úniques que es conserven al seu lloc en tot l'Alt Urgell. Ens van recordar les que vam veure a Sant Serni de Baiasca, al Pallars i, com allà, ens vam preguntar què passarà el dia que el veí que té cura de l'església ja no hi sigui.

Sortint de l'església, agafem un camí a la dreta de la carretera, que deixa el poble al nostre darrere. Està marcat en groc i ens portarà fins a Bescaran pel camí del Molí i el Forn. El primer tram fa baixada, fins a creuar el Torrent del Coll, per un pont romànic. Ens endinsem llavors per un corriol boscós i humit, una mica llòbrec, que corre paral·lel al canal del Torrent. Un grup de gent que ens precedien decideixen girar cua ja que troben el camí massa fangós. Nosaltres, però, seguim endavant i superat el fangueig, abandonem el bosc i comencen a ascendir, ja en ple sol. Hem de superar força desnivell, però ho fem de manera gradual i còmoda, fins que el camí comença a planejar i Bescaran apareix en la llunyanyia. El nom de Bescaran em recorda algunes llegendes d'Amades que havia llegit quan era petita, en que es contaven diverses coses sobre els habitants del poble, totes encaminades a tractar-los de ximples. Em pregunto què hi trobarem.



En arribar a Bescaran ens rep l'estilitzat campanar romànic de l'antiga església de Sant Martí. És l'únic vestigi que queda dret de l'antiga església preromànica de Sant Martí i s'aixeca, isolat, al costat del cementiri, fent de guaita del poble. Ens arribem fins als carrerons costeruts de Bescaran i hi fem una volta. Està molt tranquil i tret d'alguns gossos i gats, no veiem més de tres persones. Tenim una conversa breu sobre la collita de tomàquets amb una senyora molt amable que té cura del seu hort. A jutjar pel que hem vist, els bescaranesos contemporanis no mereixen pas l'apel·latiu de ximples.
La tornada cap a Estamariu la farem seguint un tram d'El Camí (la ruta de senderisme cultural entre els diversos territoris de parla catalana), que uneix la comarca del Capcir amb l'Alt Urgell, travessant el Principat d'Andorra. El sender, assolellat i amb fantàstiques vistes de la serra del Cadí, ens deixa de nou a Estamariu en poc més d'una hora, just a temps per fruir del deliciós arròs de muntanya de Cal Teixidó.