Matinal al Montseny: les Agudes i el Turó de l'Home

Diumenge, 17 de novembre. Sortida matinal en grup, per compartir un parell de cims propers: les Agudes (1.705,44 metres) i el Turó de l'Home (1.705,78 metres), els punts més elevats del Montseny, sostres comarcals de La Selva i el Vallès Oriental, que no engruixiran, però, la nostra abandonada llista, doncs ja els tenim repetits.

Començarem a caminar a l'aparcament de la Font de Passavets, situat al punt quilomètric 22 de la carretera que porta a Santa Fe del Montseny, que a aquesta hora, prop de les nou del matí, ja està força ple.

Poc després de la font, hem de creuar la riera de Passavets i agafar un corriol a mà dreta (sender PR-208) que s'anirà enfilant de forma sostinguda per dins d'una espectacular fageda, que per l'època de l'any en què estem, ens ofereix la seva millor targeta de presentació, amb una espessa catifa vermella al terra i una variada paleta de grocs i ocres  al nostre damunt. D'una font a una altra: deixem a la nostra dreta la Font del Briançó, de la qual brolla només un filet d'aigua i fem un darrer tram de pujada fins a enllaçar amb el GR-5.2. De moment, però, el deixem i ens desviem a la dreta, per anar a buscar el coll de les Agudes i un darrer tram de tartera fins al cim.

El cim de les Agudes és escarpat i esquerp, sobretot si es puja des de la banda contrària a la nostra, per la grimpada dels Castelllets. A més i com ja comença a ser costum en les nostres excursions, ens dóna la benvinguda una forta ventada. El dia, però, és clar i la vista panoràmica, espectacular, des dels Pirineus fins al mar, que sembla ben bé a tocar. Als nostres peus, els poblets del Montseny i les Guilleries (Arbúcies, Sant Hilari de Sacalm) i el pantà de Santa Fe.

Després de gaudir de les vistes i immortalitzar el moment, busquem un racó una mica arrecerat per poder esmorzar, abans d'abordar el següent cim del dia. 

Per anar fins al Turó de l'Home, que tenim just al nostre davant, desfem els passos fins al GR, voregem el Puig Sacarbassa i prenem un corriol molt planer, el primer tram del qual, en zona obaga, està força glaçat. Ben aviat, però, ens torna a tocar el sol i enfilem el darrer tram en direcció al sostre del Montseny. El camí està força concorregut i també s'hi veu el cim. En arribar al coll Sesbasses enllacem amb un camí asfaltat i fem els pocs metres que ens queden fins al capdamunt acompanyats de força gent. Aquest cim, al contrari de les Agudes, està completament humanitzat, amb edificis i antenes diverses. El millor tornen a ser les vistes, en especial la del cim de les Agudes, d'on venim.

Per baixar, tornarem a enllaçar amb el sender PR-208, passarem pel costat de l'Aveteda, un espectacular bosc d'avets, d'un verd ben fosc, infiltrat al mig de la fageda, i acabarem a una pista de grans llaçades que ens deixarà de nou a la Font de Passavets. A punt per anar a dinar!

Tardor a la Vall de Gresolet

Dilluns, 4 de novembre de 2019. Tenim la sort de poder aprofitar un dia entre setmana per sortir d'excursió i a aquestes alçades d'any, és un bon moment per gaudir de la tardor. Així doncs, escollim un itinerari circular per la Vall de Gresolet, en ple Parc Natural del Cadí Moixeró, a la comarca del Berguedà i just als peus del Pedraforca. Sembla ser que la vall té un microclima especial, que fa que hi convisquin arbres de fulla caduca com faigs i roures amb arbres de fulla perenne, com pi roig, pi negre i avet, de manera que la combinació de colors de tardor promet ser espectacular.

Anem fins a Saldes i ens apropem en cotxe fins al coll de la Cabana, punt habitual d'inici de l'ascens al Pedraforca, prop del refugi Lluís Estasén. Quan sortim del cotxe i ens posem a caminar per la pista, el vent bufa amb força i és ben empipador. Afortunadament ben aviat deixem la pista per agafar un corriol a mà dreta que ens portarà cap al fons de la vall i ens protegirà del vent.

El corriol, pedregós i encatifat de fulles, davalla ràpidament pel mig del bosc fins a creuar el  torrent de les Dogues. Poc després, el bosc es comença a obrir i podem contemplar ja el fons de la vall, amb els edificis del refugi i el santuari de Gresolet i sobretot, amb l'esclat cromàtic de verds, grocs, ocres i vermells. Tal com ens esperavem, tardor en estat pur.

Acabem d'arribar fins al refugi, que està tancat, però la part de fora està molt ben arranjada, gairebé com un jardí, i allà esmorzem. S'intueix la imponent presència del Pedraforca, però tot i que en aquests moments fa sol, malauradament, unes boires no ens el deixen veure gens. 

Havent esmorzat, ens toca recuperar tot el desnivell! És la broma pesada de les excursions que comencen en baixada. El camí d'ascens, però, transcorre pel mig d'una espectacular fageda, amb alguns exemplars d'arbres monumentals. Els primers que trobem, prop del camí i la majoria en bon estat, són els quatre faigs del Clot de l'Om. Per arribar als següents, però, ens hem de desviar a l'esquerra i superar un fort desnivell, fins a arribar al que resta del Faig Gros de les Molleres, en molt mal estat. 

Atès que se'ns fa tard, decidim no arribar fins a l'Avet de les Molleres (després uns excursionistes ens diran que el pobre ja és per terra) i desfem els nostres passos fins al camí principal. Ens queda encara un bon tram de pujada, fins al Collell. Mentre ens enfilem, el temps s'ha embolicat, i a la pista que hem de recorrer per tornar al punt d'inici, no només ens rep el vent, sinó també algunes gotes de pluja. Ho compensen, però, les boniques i acolorides vistes del fons de la vall. Realment ha estat una de les millors escursions de tardor dels darrers anys!

De nou al Vallhiverna, 9 anys després

Diumenge, 18 d'agost de 2019. 

Un esplèndid dia d'agost per culminar un repte iniciat 9 anys abans, un no tan esplèndid dia 18 de setembre de 2010, en què se'ns va acudir desafiar la meteorologia per coronar el que seria el meu primer tresmil. Com que les circumstàncies van fer que haguéssim de deixar l'excursió a mitges, teniem clar que hi tornariem, i finalment ha arribat el dia.

Comencem a caminar ben d'hora, després de fer nit a Pont de Suert, des de la presa de l'Estany de Llauset. Agafem el sender d'enllaç del GR-11 amb el GR-18, que voreja l'estany per la seva riba esquerra. La primera part del recorregut és força plana, tot i que pedregosa, i al nostre davant ja s'alça, imponent, l'objectiu: el pic Vallhiverna, amb els seus 3.067 metres.

En arribar a l'altra punta de l'estany, deixarem a la nostra dreta el camí que es dirigeix cap al Refugi del Cap de Llauset i ens enfilarem per la vall de Llauset en direcció al coll del mateix nom. L'ascens és sostingut, per terreny herbós, entre roques ferroginoses, d'un característic color vermellós. El darrer tram fins al coll de Llauset és una tartera de fort pendent, que a l'arribada, requereix un descans i un merescut esmorzar, a més del premi d'unes magnífiques vistes, entre les quals té un especial protagonisme el massís del Posets.

Comença ara l'ascens al pic de Culebres, de 3.062 metres, pas previ al Vallhiverna. El camí és més exposat, amb timba pel cantó esquerre i conclou amb una grimpada que ens porta fins al primer tresmil del dia. El celebrem amb alegria, les fotografies de rigor i un cert nerviosisme. Al nostre davant, talment frontera infranquejable, ens espera el gran repte de l'excursió, que vaig haver de deixar pendent la darrera vegada: el famós Pas del Cavall.

El Pas del Cavall és un bloc de roca d'uns 25 metres de llargada, amb una aresta molt esmolada i timba a banda i banda, que deu el seu nom al fet que molta gent el creua asseguda a l'aresta, amb una cama a cada banda, com si anés a cavall. I així és com decideixo passar-lo jo i a la que puc, quan queda lliure (perquè hi ha prou gent com per desmentir la idea romàntica de la muntanya com un lloc de solitud i d'introspecció), m'hi llenço sense pensar-m'hi gaire, ja que, si hi dono gaire voltes, sé que no passaré!

I així, amb uns quants cops de cul, tanco finalment el cercle obert fa nou anys i arribo al cim del Vallhiverna i aquesta vegada, sí, el puc gaudir com a balcó privilegiat sobre la cara sud de l'Aneto.

Després de gaudir del cim, ara sí amb la tranquil·litat d'haver superat la part més difícil, afrontem la molt àeria cresta que l'uneix amb la seva punta est i comencem el llarg descens. 

El primer tram, de fort pendent, se supera, malgrat tot, amb llaçades força còmodes. Després, però, comencen els grans blocs de granit, que ja no desapareixeran fins al final. Anem resseguint tota una rastellera d'estanys: l'Estany Redó, l'Estany Xelat, a la vora del qual ens aturem a dinar i arribem fins al nou refugi guardat tot l'any del Cap de Llauset, un horrible bunyol metàl·lic enmig d'un paratge de gespa i rocs. Ens queda completar la baixada passant per l'estany de Botornàs i refent l'últim tram de camí per la riba de l'estany de Llauset. Arribem al punt d'inici al cap de gairebé deu hores d'excursió, amb una doble satisfacció personal: dos tresmils al sarró i saldo d'un vell compte pendent, que agraeixo especialment als que m'hi han acompanyat. Ja ho podem anar a celebrar!