Al Puig del Far des de Vilanova de Sau

Dijous, 24 de març. Dijous Sant. Durant la setmana ha nevat amb força intensitat a muntanya i es veu un Pirineu ben cobert de blanc. Ens delim per trepitjar neu i d'entrada planifiquem una excursió d'aquestes característiques, però les previsions meteorològiques anuncien fortes ventades, així que en desistim. El dia, però, és molt clar, així que farem una excursió per cotes baixes però amb vistes.

Ens n'anem fins a Vilanova de Sau, on aparquem el cotxe. Pujarem al Puig del Far, de 832 metres d'altitud, tot seguint un sender local (SL-122), que coincideix en el seu inici amb el GR 2 i el GR 151.
Sortim de Vilanova en direcció oest i després de creuar la carretera, agafem una pista entre conreus. Al fons podem apreciar el típic color vermellós dels cingles de Vilanova. Ben aviat ens endinsem pel bosc a la vegada que ens comencem a enfilar. 
En el camí cap al cim ensopeguem amb les restes de l'ermita romànica de Santa Margarida d'Ardola, del segle XI. Som en terme municipal de Tavèrnoles i es creu que prop d'aquest indret hi havia hagut un antic poblat ibèric, del qual procediria el nom d'Ardola. De l'ermita en queden just dos murs dempeus. La resta es va enrunar fa molts anys i un incendi va fer la resta.



L'últim tram de corriol fins al cim trascorre ran de cingle, per sota d'unes espectaculars balmes, antigament refugi de badolers i avui paradís d'escaladors.
Finalment arribem al cim del Puig del Far i ens sorprenem molt positivament: es tracta d'un fantàstic mirador, sobre una roca pràcticament plana (això sí, sense baranes, així que millor anar amb compte!), amb vistes de gairebé 360º al nostre voltant. Un lloc perfecte per aturar-nos a esmorzar i gaudir de la panoràmica. Com que el dia acompanya, fem un recorregut visual pel Montseny, la Plana de Vic, els cingles de Tavertet, amb un pantà de Sau força buit i una bona part d'aquest Pirineu emblanquinat que tant ens fa delir.



Havent esmorzat, baixem del cim i ens apropem fins a la Roca del Migdia, un mirador de menys alçada però potser fins i tot més espectacular que l'anterior. A tocar del pantà, les vistes sobre els cingles de Tavertet són impactants i el Pirineu Oriental se'ns mostra gairebé en tota la seva dimensió.



Abans d'anar a buscar el camí de baixada, passarem encara per un altre mirador, aquest amb bones vistes de Vilanova de Sau.
El corriol de baixada que utilitzarem és el del Cargol, que davalla ràpidament pel mig del bosc, fins a desembocar a la masia de la Vileta Grossa. A partir d'aquí, una pista ens conduirà fins al punt d'inici de l'excursió, al costat de l'església de Santa Maria, curiosa construcció de molt diverses èpoques i estils que, evidentment, trobem tancada.

Al Castell de Torelló

Dissabte, 13 de febrer. Volem fer una excursió matinal, així que escollim un indret proper: el castell de Torelló, més conegut com a "castell dels moros", situat en uns paratges fantàstics, però força desconeguts pels manlleuencs.

El punt d'inici de l'excursió és als afores de Sant Vicenç de Torelló, al costat del camp de futbol, on aparquem el cotxe. Fa un dia gris; malauradament no tindrem gaire bones vistes.

Prenem el PR-C-45 (el sender de la Vall del Ges), en direcció nord, cap al castell, que ja podem observar al capdamunt d'un puig margós, de 781 metres d'alçada. El corriol s'enfila de manera força intensa, fins que, al darrer tram, una escala de ferro ens ajudarà a assolir el cim.

Del castell en queden tot just les restes d'una massissa torre de defensa circular. Al peu de la torre, un plafó commemoratiu ens recorda el paper del castell com a testimoni de la història comuna de les parroquies dels municipis que actualment formen la vall del Ges: sant Feliu, sant Pere i Sant Vicenç.

El castell, com qualsevol fortificació defensiva, estava situat en un indret privilegiat, a la frontera entre les valls del Ges i del Ter i amb la serra de Bellmunt com a teló de fons. Als nostres peus descansen, a un cantó la magnífica colònia de Borgonyà i a l'altre, la fumejant tèrmica de Sant Pere.

Deixem el turó del castell i seguim per la carena que l'uneix a la cota més alta del terme de Sant Vicenç, el serrat de Les Tres Batlles, de 805 metres d'alçada, anomenat així pel fet d'estar situat al punt de confluència dels termes de Sant Pere, Sant Vicenç i Orís. El femení del nom, no sabem d'on ve (potser influència de la CUP). Cal dir que, tot i ser el punt més alt del terme, és un cim amb ben poca personalitat.

Seguim endavant fins al proper cim de la carena, situat ja plenament en terreny d'Orís: el Serrat Alt, de 845 metres. Per enfilar-lo, l'hem de rodejar per la seva banda dreta, per un corriol encimbellat que acaba amb una petita grimpadeta prou interessant. El seu cim el presideix una imatge de la Verge de Montserrat, acompanyada d'un plafó amb els versos de la Santa Espina,  sota una senyera onejant. Queda clar que Les Tres Batlles estan a la seva ombra!

La baixada l'emprenem per l'altre flanc del turó, cap a la casa del Sot Gran, i tot resseguint el Torrent de Vallmajor arribem de nou a Sant Vicenç de Torelló. L'indret ens ha captivat i de ben segur que hi tornarem.

Al Santuari de Queralt

Dissabte, 6 de febrer. Tenim un compromís a mig matí, de manera que haurem de fer una excursió ben curta, per poder ser a dinar a casa. El dia tampoc no promet gaire, el cel està força ennuvolat i sembla que, finalment, a la tarda plourà una mica. 

Com que som a Prats, ens decidim a anar fins a Berga i pujar fins al Santuari de Queralt. I mentre conduïm cap allà, anem deixant enrere els núvols i fins i tot veiem algun raig de sol. 

Arribem a Berga, fem en cotxe un primer tram de la carretera que condueix al Santuari i aparquem el cotxe al costat de la carretera, allà on s'inicia el sender que ens hi portarà.

Després d'un primer tram de camí trobem, a l'esquerra, una desviació que ens portaria directament cap al santuari, pel GR 179 (el sender conegut com a Ruta dels Maquis). El deixem, però, i seguim recte, ja que abans d'arribar a Queralt, volem passar per l'ermita de Sant Pere de Madrona, que queda enfilada sobre unes roques, a la nostra dreta. Es tracta d'una petita església romànica, del segle XIII, d'una sola nau, amb un campanar en forma d'espadanya que mira cap al santuari, situat al seu davant mig camuflat entre les roques. Cap allà ens dirigirem, per un sender local emboscat que baixa i torna a pujar de forma força abrupta, abans de desembocar al peu de la carretera que mena al Santuari.

El santuari s'alça a l'indret on antigament s'aixecava el castell de Guillem de Berguedà, el famós trobador del segle XII, fill dels vescomptes de Berguedà. Aquest peculiar poeta medieval, amb guanyada fama de seductor, que va posar el seu art al servei de la ridiculització i l'insult dels seus enemics, té el seu record, aquí, al peu del que havia estat el castell de la seva família.

Pugem fins al santuari, anomenat popularment "el balcó de Catalunya", per les seves magnífiques vistes, de les quals avui no podem gaudir. Entrem a fer una visita a la verge, petita talla de fusta gòtica, una de les marededéus trobades de Catalunya, que segons la llegenda, s'entestava a tornar al lloc on finalment es va construir el santuari. Enguany se celebra el centenari de la seva coronació i segur que els berguedans, molt devots de la seva verge, li faran un homenatge a l'alçada de l'efemèride, sobretot tenint en compte que, fa 25 anys, en el 75è anniversari de la seva coronació, li van dedicar una Patum especial.

Queralt és d'aquells indrets de Catalunya amb una màgia especial, o, com diu mossèn Ballarín, "amb una suavitat de l'atmosfera que no es troba enlloc més".

La baixada la fem pel GR 179, sembrat de petites capelles, en honor de Sant Jaume, els Dolors i Sant Jacint, i amb alguna paret vertical on es practica l'escalada.