Al Pic de Montarenyo

Dissabte, 26 d'agost. És el cap de setmana de l'excursió d'estiu dels Camalluents. Aquesta vegada ens allotgem a Tavascan, el darrer poble de la Vall de Cardós. El cim que volem pujar és el pic de Montarenyo, de 2.618 metres, situat molt a prop de la frontera amb la regió occitana de l'Arieja.

Com de costum, el dissabte ens llevem ben d'hora, abans de les sis del matí, ja que com diu el nostre sherpa, qui es lleva quan s'ha de llevar arriba al cim a l'hora que s'hi ha d'arribar! Des de Tavascan tenim un bon en tram en cotxe de pista forestal fins al punt d'inici de l'excursió, que engegem poc abans de les vuit del matí, en un aparcament just al costat de la Font de la Costa.

La primera part del camí segueix el GRT-4, un sender transfronterer, que va ser un dels camins de l'exili durant la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial. Anem pujant gradualment i còmodament, en la fresca matinal, fins a assolir el primer estany del dia, l'estany Xic, que no es veu tan petit com el seu nom indica, ja que forma sistema amb l'estany del Port, molt més gran. Déu n'hi do de l'aigua que hi ha, tot i la sequera d'aquest estiu etern. Els voregem per la seva dreta, deixant enrere una passera de fusta per la qual passarà el camí de tornada.

Al final de l'estany, abandonem el GR, que segueix amunt, per anar a creuar la frontera al port de Tavascan, i ens desviem cap a l'esquerra, per abordar el tram de més pendent del dia. La costa és força feixuga i a més, ja ens ha encalçat el sol i comencem a tenir calor. Però al capdamunt hi ha premi: el bonic estanyet de Montarenyo, al costat del qual farem la primera parada del dia, per esmorzar.

Un cop recuperades les forces, continuem enfilant la carena i en poca estona, assolim el cim del Montarenyo. Les vistes són esplèndides i entre els pics del voltant destaca, per la seva magnitud la peculiar silueta del Montroig. 

Després de la sessió fotogràfica, desfem part del camí i ens dirigim cap a un cim situat just a l'esquerra del Montarenyo. Amb els seus 2.624 metres serà el punt més elevat de l'excursió d'avui, i tot i que l'Institut Cartogràfic de Catalunya no li dóna nom, en algunes guies figura com a pic de la Muntanyola.

Un cop assolit el sostre del dia, toca baixar fins a l'estany de Mariola. I no serà fàcil. La ruta que seguiem ens encaminava al descens des de la dreta del pic de Muntanyola, però no ho veiem gens clar, per culpa del fort pendent. Després d'estar dubtant i fent uns quants tombs, decidim que la millor opció és desfer el camí de pujada fins a l'estanyet de Montarenyo i des d'allà, pujar un petit coll que en pocs minuts ens deixa al peu de l'estany. El de Mariola és un dels estanys més grans del Pirineu català i es troba en un entorn molt bonic, emmarcat pels pics de Montarenyo, Mariola i Roca Espana i amb el Montroig de fons.



Ja gairebé és hora de dinar, però decidim baixar una mica més fins a trobar una ombra, ja de nou a les envistes de l'estany Xic, on ens aturem. 
Havent dinant, ens resta ja ben poc per acabar l'excursió. Creuem l'estany per la passera que ja havíem ullat a la pujada i desfem el camí fins a la Font de la Costa i l'aparcament on tenim els cotxes. Cap a Tavascan falta gent, que ens espera una cervesa ben fresca!

Pedraforca 2017

Diumenge, 20 d'agost. El meu segon ascens al Pedraforca, per mi el cim més bell de Catalunya, i un dels més bonics que conec (amb el permís del Matterhorn). Feia ja molt de temps des de la primera vegada que hi vaig pujar, el juliol de 2010.

Ens llevem d'hora, ja que hem de fer ben bé una hora de cotxe fins a l'inici de l'excursió i a més, volem aprofitar les primeres hores del matí, abans que la intensa calor d'aquest estiu interminable arribi al seu punt màxim.

Encara no són les vuit del matí quan comencem a caminar i el cel és ben blau, però amb algun nuvolet aquí i allà. Pujarem des de Gòsol, en una ruta una mica més llarga, però molt menys concorreguda que la via habitual, des de Saldes i pel refugi Lluís Estasén. Seguirem el PR-C-123.1, que s'enfila ràpidament en ziga-zages, deixant el bonic llogarret de Gòsol, que tot just comença a despertar-se, cada vegada més avall. Avancem còmodament perquè ens toca l'ombra, mentre contemplem la cara nord del pic, que ens ofereix la seva imatge menys popular. En sortir del bosc i avançar per una zona herbosa, coneguda com el Prat Gran, ens encalça ja el sol. Poc abans d'avançar per la carena que ens portarà fins al coll del Verdet, ens aturem a esmorzar, davant d'una bonica panoràmica de la cara sud de la serra del Cadí.

Havent esmorzat, resseguim una entretinguda carena que ens porta fins al coll del Verdet, on enllacem amb les multituds que venen del refugi. Fins ara havíem trobat tot just quatre excursionistes. A partir d'aquí, seran desenes i desenes. Aprofitant que tots s'aturen a esmorzar al coll, enfilem ràpidament el tram de pujada que ens deixa just al peu de la paret on comença la grimpada. Desem els bastons a la motxilla i ens preparem per l'aventura.

Abordem amb cura el primer tram de grimpada, el més llarg. Pugem bé, tret d'un tram una mica més difícil, on una corda ens serveix d'ajuda. Som una llarga corrua, ben acolorida, els que ens anem arrossegant cap amunt. Per sort, tothom és molt tranquil, i s'espera que els de davant assegurin bé mans i peus. Després de la primera canal, una baixada, una segona canal, més curta, nova baixada i ascens final fins al Pollegó Superior, que trobem tan concorregut com qualsevol cala de la Costa Brava un matí d'agost com el d'avui. La satisfacció d'haver fet el cim és compartida amb un grup de nois que pujaven al nostre darrere i que ens han fet més lleugera la remuntada amb els seus divertits comentaris.

Són més de les dotze, així que, després d'una ràpida sessió fotogràfica i de contemplar la panoràmica (bona visibilitat cap al nord i dolenta cap a les valls), iniciem ràpidament el descens fins a l'enforcadura, altre cop en fila india.

Un cop a l'enforcadura, la multitud gira cap a l'esquerra, vers la tartera de Saldes, mentre que nosaltres ens desviem a la dreta, cap a Gòsol. Per aquesta banda, el tram de tartera és més curt i no tan costerut. Després de les corresponents relliscades, un camí molt ben conservat s'endinsa pel bosc, on baixa serpentejant força ràpidament fins a Gòsol. Aquí finalment no puc evitar el cop de cul que m'havia estalviat en el tram de tartera! Però, tot i així, arribo, sencera i contenta a l'aparcament, quan són gairebé les tres de la tarda. Ens esperen a Maçacers, amb un bon dinar per celebrar-ho.

Al Costabona i la Roca Colom

Dissabte, 22 de juliol. Han passat ja tres setmanes des de les vacances i tenim "mono" de muntanya, així que planifiquem un dissabte d'excursió pel Pirineu. Sembla que farà bon temps. Ens llevem ben d'hora, ben d'hora. Hem de conduir fins a Espinavell i allà prendre la pista forestal que enllaça amb Setcases. Aparquem al punt anomenat Collada Fonda i al nostre davant s'alça el primer objectiu del dia, el pic de Costabona. Es tracta del primer cim de més de 2.000 metres (en fa 2.465) que trobem al Pirineu, venint des del cap de Creus. De característica forma piramidal, separa la vall del Ter, al Ripollès, de la vall del Tec, al Vallespir.

Comencem a ascendir cap al cim per una variant del sender dels Pirineus (GR 11.6), carena amunt, tot resseguint el filat de les vaques. La pujada és constant però suau i còmoda, per prats herbosos, encara força verds. Fa un sol mig espantat pels núvols i cap al sud, la visibilitat és dolenta. A llevant, però, arribem a veure el mar. També bufa el vent, en alguns punts de forma gairebé violenta.

Poc abans d'arribar al refugi lliure del Costabona, deixem el GR i ens desviem cap a la dreta, per enfilar de dret cap al cim, que assolim sense més problemes que la lluita contra el vent. A dalt trobem una vista privilegiada del Canigó i una excel·lent panoràmica dels cims del circ d'Ulldeter (Gra de Fajol, Pic de l'Infern, Bastiments, Pic de la Dona ...).

Seguint la pista d'un ramat de xais, ens desviem una mica cap a la falda nord de la muntanya i efectivament, quedem a recer del vent i podem esmorzar còmodament, de cara al Canigó.

Havent esmorzat iniciem el descens fins a la Coma del Tec, ben a prop de les fonts d'on brolla aquest riu, que travessa tota la comarca del Vallespir per anar a morir al Mediterrani, a la comarca del Rosselló, prop d'Elna. Abans d'arribar a les fonts girem a la dreta, en direcció al refugi lliure de la Portella de Rojà. Es tracta d'un petit refugi metàl·lic i forma part de la ruta del Torb, que uneix els refugis d'Ulldeter i Marialles. A fe que, amb el vent que fa avui, la ruta porta un nom més que merescut! Just allà ens tornem a desviar a l'esquerra, per un sender marcat en groc i vermell. L'abandonarem ben aviat, per derivar cap a la dreta, on hi ha un grapat de rocs que, encara que no ho sembli, són un cim. Té un nom ben original, Roc de la Mort de l'Escolà, i tot i que costi de creure des d'on som, quan el Costabona llueix al nostre davant com una muntanya de veritat, només té un metre menys d'alçada. Una petita grimpadeta ens deixa aviat al seu punt més alt.



Des d'aquí, tot carenejant, ens dirigim fins a la Roca Colom, que amb els seus 2.506 metres d'alçada, és el sostre de la jornada. És l'únic pic del dia on trobem altres excursionistes; fins ara havíem tingut l'exclusiva dels cims.
A la baixada, tornem a enllaçar amb el GR 11.6, i passem pel coll de Pal, als peus del Costabona. Ens anem alternant amb un grup de ciclistes, que passen més estona amb la bicicleta a coll que no pas al revés. S'ha de tenir moral!
Arribem a l'aparcament cap a quarts de dues del migdia i fem la segona part de pista fins a Setcases, per anar a gaudir d'un merescut dinar a la Fonda Pastoret de Vilallonga de Ter.