Dissabte, 20 d'agost. Sortida d'estiu dels Camalluents. Aquest any, el sherpa ha escollit la vall del Tena i els Ibones Azules de Panticosa, coneguts també amb el nom de Lagos del Infierno, pel fet d'estar al peu del Pico Infierno.
El punt de sortida de l'excursió és el Refugio de la Casa de Piedra, al Balneario de Panticosa i seguirem el GR11, el sender dels Pirineus.
Després de perdre'ns un parell de cops entre els horribles edificis moderns que han construït al costat del vell i senyorial edifici del Gran Hotel, localitzem el sender i comencem l'ascens, a quarts de vuit del matí. Al nostre davant i com a decorat de fons, s'alcen cap al cel les magnífiques parets granítiques d'alguns dels tres mils més coneguts del Pirineu aragonès, entre els quals destaca el Garmo Negro.
El primer tram de pujada és d'una gran intensitat i ben aviat hem de fer una petita parada. Mentre recuperem forçes, dues noies i un noi, que diuen ser de la Federació Aragonesa d'Entitats Excursionistes ens fan una petita enquesta sobre mesures de seguretat a la muntanya. Poc ens podiem imaginar llavors que això seria premonitori!
Seguim pujant, per un sender força dur i pedregós, amb molt desnivell i alguna desgrimpadeta inclosa. Arribem a un espectacular salt d'aigua. És la Cascada del Fraile, i a continuació ve la Cuesta del Fraile, que fa honor al seu nom i ho és molt, de costeruda. Déu n'hi do amb el frare!
Ben aviat arribem als llacs coneguts com els Embalses de Bachimaña. En són dos. Primer trobem el petit i després de resseguir-lo i superar la presa, trobem el gran. Malauradament, no són gaire plens. Han patit un estiu molt sec, en aquesta vessant del Pirineu. Entre els dos estanys, estan construint un nou refugi de muntanya. Decidim fer una paradeta per esmorzar, abans de continuar el nostre camí.
A la represa, el recorregut és força planer, fins a arribar a una esplanada creuada pel riu que alimenta els embalses, el qual, al seu torn, neix d'un altre esplèndid salt d'aigua que cau d'una paret gairebé vertical, que haurem de superar. És la Cascada de los Azules i flueix directament dels Ibones Azules. El nostre objectiu és ja a pocs metres. De fet, sobre el salt d'aigua emergeix ja la silueta imponent del Pico Infierno.
Ho tenim molt a prop, però no hi arribarem! En intentar creuar el riu per un punt una mica delicat, un dels companys de la colla rellisca en una pedra i en caure, es dóna un cop contra una altra pedra. La riallada que tots teniem ja a punt, ens queda glaçada en el moment d'adonar-nos que s'ha fet mal de veritat. Ràpidament l'aixequen i la metgessa que ens acompanya aviat té el diagnòstic: s'ha fet una luxació a l'espatlla. Després d'immobilitzar-li el braç i donar-li un calmant, com que sembla clar que no pot tornar a baixar caminant, cal demanar ajuda. Com sol ser habitual, al punt on ens trobem, no hi ha cobertura, de manera que uns quants de la colla baixen fins a trobar-ne. Al cap d'una mitja horeta, tornen amb bones notícies: vindrà un helicòpter!
L'espera, de gairebé una hora, es fa llarga, sobretot per al ferit. Fa molta calor i no hi ha ni una ombra. Mentrestant, no ha parat de passar gent amunt i avall, ben bé com si ens trobessim a les Rambles i no pas en un prat d'alta muntanya. Finalment, copsem en la llunyania, el soroll del motor de l'helicòpter que s'atansa. Al principi, li costa de veure'ns, però després d'una primera volta frustrada, els nostres senyals donen fruit i l'aparell aconsegueix aterrar. Es tracta de la Guardia Civil de muntanya. Sense perdre temps, immobilitzen el ferit, com si d'una mòmia egípcia es tractés, el carreguen a l'helicòpter, junt amb la seva dona i desapareixen cel enllà. Cal dir que l'expectació per les maniobres ha estat brutal i coneguts i foranis no han parat de disparar les seves càmeres durant tota l'operació de rescat! A partir d'aquí, decidim suspendre l'excursió i iniciar el retorn. Fem una pausa per dinar al costat de la presa dels embalses i continuem avall. L'últim tram es fa força pesat, ja que són les hores de més calor del dia. Així que, en arribar al Balneario i després d'una trucada per confirmar que el ferit ja te l'espatlla a lloc i es troba perfectament, ens premiem amb una cervesa ben fresqueta. L'excursió no ha estat ben bé com esperavem, però tot ha acabat bé i això és el que compta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada