Ermites de la Vall d'en Bas

 Diumenge, 3 de febrer. Fa un dia fred i molt ventós. Impossible acostar-se al Pirineu, ja que hi ha rufa. Però seria una llàstima desaprofitar un matí en què lluu el sol i la visibilitat és excel·lent. Per tant, planifiquem una sortida per la veïna comarca de la Garrotxa.
L'excursió serà una circular, amb sortida i arribada a Hostalets d'en Bas. Aquest petit nucli urbà, situat en plena vall, però als peus de la muntanya, ja que les cingleres de Falgars gairebé se li aboquen al damunt, és encantador. El nom evoca el seu origen, a l'entorn d'un hostal, situat en el camí ral que unia Vic i Olot. El seu carrer principal, amb les balconades de fusta de les cases que a la primavera són plenes de flors, ha estat immortalitzat per molts pintors i fotògrafs. I el poble permet gaudir de la vida rural més genuïna només a uns quants minuts de la ciutat.

Sortim del poble, en direcció a ponent, desafiant les fortes ventades, fins que ens fiquem al bosc i comencem a enfilar-nos per la cinglera. El pendent és continuat i de tant en tant, alguna clariana entre els arbres ens permet observar que anem guanyant alçada.

En deixar el bosc, emergim a un extens altiplà. A la nostra esquerra, un xic enfilat, queda el veïnat de Sant Pere de Falgars, cap al qual ens dirigim. Al voltant de la bonica església romànica
del segle XIII, s'han reconstruït les cases de l'antic nucli com a allotjaments rurals. L'indret és realment privilegiat: una magnífica balconada natural, des d'on es domina una panoràmica espectacular. En destaquen la retallada silueta del Puigsacalm, en primer terme, i la immensitat del Canigó, al fons. Encara que el gruix de neu és modest, en ressalta la seva blancor, tot i que el contrast no és prou accentuat a causa d'un lleugera calitja que emmascara el blau intens del cel.

Des de Sant Pere en surt un camí que mena cap al santuari de Cabrera. Nosaltres, però, encaminem els nostres passos cap a una petita ermita que es dreça al capdamunt d'un penya-segat, en direcció nord. Es tracta de Sant Miquel de Castelló i cap allà ens dirigim, per una pista que planeja entre pastures. Deixem enrere una masia mig abandonada i enfilem cap al cim del penya-segat. 

La petita ermita, romànica, va ser restaurada pel Grup Excursionista  i Esportiu Gironí (GEIEC), que hi té un refugi. Avui, però, és tancat. A la porta, una placa informativa ens recorda que aquest indret ha estat testimoni del curs de la nostra història: d'emplaçament íber a temple romà i de fortalesa defensiva a residència de vescomptes. Tothom ha tret partit del seu privilegiat emplaçament, les vistes del qual abasten tota la Vall d'en Bas, Olot i el Pirineu i, en dies molt clars, arriben fins a la Mediterrània.

Quan iniciem el descens, ens creuem amb un nombrós grup d'excursionistes. La seva peculiar vestimenta mostra que han avançat una setmaneta la celebració del Carnestoltes.

La baixada, per un corriol de fort pendent, és molt ràpida, i ben aviat ens trobem de nou al poble. És l'hora de dinar i ens han parlat d'un restaurant de cuina típica de la zona, cuina volcànica, en diuen. Es tracta de l'Hostalet, on tenim la sort de trobar una taula i podem gaudir d'un dinar excel·lent. Molt recomanable!