Endimoniat Sotllo!

Dimarts, 13 de setembre. Diuen els muntanyencs de tota la vida que el setembre és un mes excel·lent per descobrir els tresors del Pallars, ja que a les acaballes de l'estiu, el temps és molt més estable que al pic de l'estació. I mentre, encara de fosc, avancem per la pista forestal que ens condueix d'Àreu cap a la Vallferrera, el cel estrellat ens promet un dia esplèndid. Arribem a l'aparcament de la Molinassa, on deixem el cotxe, tot just quan comença a despuntar el dia. Comencem a caminar, acompanyats per la fresqueta del matí, per un sender empedrat, que en uns vint minuts, desemboca al Refugi de la Vallferrera, aparentment desert. A partir d'aquí, un corriol zigzagejant de fort pendent s'enfila ràpidament entre arbustos. A mesura que els nostres músculs s'escalfen, la suor ens fa oblidar l'agradable fresca matinal i així que el camí comença a planejar una miqueta, fem una pausa per treure roba i aprofitem per donar una ullada al nostre voltant. En un fons blavíssim, ben net de núvols, en el qual encara es veu la lluna, es dibuixa el contorn del Monteixo, que amb la seva silueta triangular, típica de les muntanyes que dibuixàvem a la nostra infantesa, constitueix l'autèntica porta d'entrada a la vall. Després de recrear-nos uns minuts amb la bellesa d'aquesta imatge, la deixem a la nostra esquena i seguim. Ens queda un llarg recorregut abans d'assolir el nostre objectiu.

Després de planejar i baixar una mica, hem de superar el barranc de Sotllo. És una zona d'alts i baixos, amb alguna desgrimpada inclosa, que se'ns fa força lenta i pesada. Per sort, aquest tram s'acaba i després de travessar una palanca de fusta, arribem als Plans de Sotllo, una zona plàcida, amb salts d'aigua provinents dels veïns estanys. Cap allà ens dirigim i ben aviat, als nostres peus, la superfície transparent de l'Estany de Sotllo reflecteix allò que ens impacta en aixecar els ulls: imponents, gairebé com si ens haguessin de caure al damunt, ens observen el massís de la Pica d'Estats i la resta de cims que el custodien.

Flanquegem l'estany per la riba esquerra i, en arribar al seu vessant nord, abandonem la ruta habitual, la de tots els que ens han precedit en el dia d'avui, i posem rumb a ponent. Perquè, contra el que es podria pensar fins a aquest moment, el nostre objectiu d'avui no és el sostre de Catalunya. El canvi de rumb posa davant dels nostres ulls un altre cim majestuós i molt bonic, una mola granítica de tons rosats. El pic de Baborte, però, tampoc no serà el nostre objectiu d'avui.

L'aigua és, sens dubte, la protagonista indirecta de l'excursió i, després de l'espectacular Estany de Sotllo, ensopeguem amb un rosari de petits llacs, algun dels quals supera per ben poc la categoria de basseta. Són els Estanys de la Coma de Sotllo, que anem superant amb una elegància no exempta de cert esgotament, mentre posem proa a l'objecte dels nostres esforços, que no és altre que el pic de Sotllo. L'abordarem per la seva aresta sud-oest i a mesura que ens hi apropem, vaig observant el que m'espera i m'esgarrifo només d'imaginar-ho: al meu davant, una canal plena de rocs, amb un pendent infernal i en acabat, una cresta aparentment infinita. Que Déu ens ajudi!

La canal l'acabem fent amb menys dificultats de les que semblava, malgrat alguns punts força relliscosos i ens plantem al coll, des del qual tenim una magnífica vista de l'estany d'Estats. Uns minuts per gaudir del paisatge i recuperar forçes i emprenem la llarguíssima cresta. No presenta dificultats tècniques ni hi ha pràcticament cap punt que requereixi grimpar, però alguns trams tenen fortíssims pendents i és esgotadora. En aquests instants, pren tot el sentit la idea de la muntanya com a metàfora de la vida, en tant que superació constant d'obstacles i angúnies i de creixement com a ésser humà.

Quan per fi assolim el cim, l'esgotament amb prou feines em permet gaudir del magnífic espectacle que s'estén tres-cents seixanta graus al meu voltant. A l'oest, tot el Pirineu aragonés, amb el massís de la Maladeta i l'Aneto, i més i més enllà, fins a l'infinit. I a l'est, a tocar, la Pica d'Estats, el Pic Verdaguer, la Punta Gabarró, el pic Rodó de Canalbona, el Montcalm ... Quina espèndida col·lecció de tres mils a l'abast de la mà! Sóc conscient que no estic absorbint tota la magia del moment i em ve al cap una frase d'Alfred Tonnellé en el seu diari de viatge "Tres mesos als Pirineus". Diu així: "Quantes coses, en la natura com en l'art, tenen necessitat d'ésser assaborides, penetrades, i fan més impressió, ja conegudes i tastades, en una segona trobada! La curiositat està menys preocupada, i ens podrem lliurar per complet a la fruïció, al sentiment de plaer". Caldrà, doncs, tornar a aquests paratges, per gaudir-los en plenitud.

L'ascens ha estat dur, però res comparat amb la primera part de la baixada, per l'aresta est. El camí és terrible, per una tartera molt desfeta i amb un pendent considerable. Diverses vegades he estat a punt de baixar rodolant rostos avall i en altres ocasions, la sensació d'estar a punt de caure m'ha deixat paralitzada. Afortunadament, hem arribat al port de Sotllo sense incidents i hem pogut fer una pausa per dinar i recuperar-nos de les emocions acumulades.

La segona part del descens, ja és més calmada, tot i que molt llarga. Primer, la tartera de la Pica, fins a l'estany d'Estats. Tartera que, després d'haver superat la del Sotllo, sembla un joc infantil. Després, rodegem l'estany d'Estats, fins a l'estany de Sotllo i a partir d'aquí, desfem el camí d'anada. El paisatge, amb la llum de tarda, molt més amable que la del matí, és d'una bellesa difícil de descriure. Arribem a l'aparcament quan ja s'ha fet fosc. El dia ha estat esplèndid, sense pràcticament ni un núvol. Una única excepció: en girar-nos just abans d'iniciar el descens cap al refugi de la Vallferrera, per donar un darrer cop d'ull als cims, unes boires s'han instal·lat, en forma de barret, sobre l'endimoniat Sotllo.

Del Berguedà a la Cerdanya per la Tossa d'Alp

Diumenge, 28 d'agost. Matí esplèndid per a una excursió ben especial, amb sortida i arribada a l'Hospitalet de Roca-sança, un veïnat del municipi de Guardiola de Berguedà. El nom prové d'una antiga casa d'hostes del segle XIII, de la qual, en l'actualitat, es conserva una ermita romànica, incorporada a una masia. Quan comencem a caminar, pels volts de les vuit del matí, ens acompanyen els udols d'un estol de gossos, algun dels quals ens vetlla durant un bon tram de camí, com si d'un ramat d'ovelles formessim part. És una sensació ben estranya!

El camí s'enfila ràpidament per un corriol força brutot, pel mig del bosc. Aviat ja tenim la masia als nostres peus i més endavant, hi tindrem tota la comarca del Berguedà. El nostre objectiu és travessar la serra del Moixeró, fins a la Cerdanya, pel coll de Jou, a la manera dels antics traginers i bandolers, i ascendir fins a la Tossa d'Alp, per gaudir de les excel·lents vistes dels seus 2.536 metres d'alçada. Mentre el camí va pujant, tot fent esses, pel mig d'impressionants parets de roca calcària, aparentment murs infranquejables que esquiva sense problemes, no ens podem estar d'adminar la perspicàcia dels nostres avantpassats que, sense l'ajut de cap de les eines de la tecnologia actual, van ser capaços de dissenyar-lo.

En un moment determinat, entre les parets de roca, apareix la peculiar silueta del Pedraforca, que ja no s'eclipsarà fins al final, convertit en sentinella de luxe del nostre anar i venir i per mèrits propis, protagonista indirecte de l'excursió.

El costeurt corriol segueix fent-nos esbufegar fins a arribar al collet de Deogràcies (quin nom més oportú!) i finalment, al coll de Jou. Des d'aquí, tenim ja una magnífica vista de la Cerdanya, amb els seus cims més emblemàtics: el Puigpedrós, la Carbassa, la Muga, la Tossa Plana de Lles ...

A partir d'ara la nostra ruta es desviarà cap a Llevant, seguint el GR-150, el sender que recorre tot el parc natural del Cadí-Moixeró. Després d'un tram força planer, pel mig de boscos, enllacem amb la carena que ens ha de portar, per un sender terriblement ardu, al cim de la Tossa, que apareix ja al nostre davant, en tota la seva magnitud. No ens fa falta arribar al cim, però, per gaudir de 360º d'una panoràmica realment espectacular. La diversitat de paisatges a banda i banda de la carena és impactant. A un cantó, la Cerdanya, tranquil·la, plàcida, amable, amb cims de contorns arrodonits, desplegant-se cap a una vall de colors verds i terrosos ... A l'altra, el Berguedà, molt més aspre i agrest, amb infinitat de vèrtexs rocallosos apuntant cap al cel i predomini dels diversos tons del gris ... A la muntanya, com a la vida, el contrast entre la joventut i la maduresa.

Una darrera empenta, gens exempta de dificultats i ens trobem ja al cim, al refugi del Niu de l'Àliga. Es tracta del refugi vigilat més elevat de Catalunya, i està força concorregut, ja que s'hi arriba en telefèric des de l'estació d'esquí de La Molina. Aprofitem l'ocasió i esmorzem com uns senyors, és a dir, asseguts a taula i amb una cervesa.

El descens l'emprenem pel cantó est, per la collada de Comabella. Al nostre davant, vistes del Puigmal. A mig camí, un obstacle que fa una mica de nosa, ara que ja ens pensavem que haviem abandonat les pujades. Es tracta del cap del Serrat Gran, que remuntem fent un petit esforç. Ara sí que tot és baixada i en alguns casos, força pronunciada i relliscosa. El premi, però, són les magnífiques vistes de què gaudim en tot moment, de la serra del Cadí, les Penyes Altes del Moixeró i, sobretot, el Pedraforca, per mi la muntanya més bella de Catalunya.

Arribem a la collada de Comafloriu, un bonic prat on vindria molt de gust fer una bona migdiada i en pocs minuts, ja som al refugi de Rebost, on ens aturem a dinar (altra vegada entaulats, com uns senyors; això sí que és anar d'excursió!). Havent dinat, fem un grandíssim esforç per superar la mandra que suposa aixecar-se de taula i en poc menys d'una hora, per una pista forestal que escurcem per alguna drecera poc recomanable, tornem a ser de nou al punt d'inici. Unes vuit hores en total, amb generoses parades per esmorzar i dinar incloses.

Rescat a la muntanya

Dissabte, 20 d'agost. Sortida d'estiu dels Camalluents. Aquest any, el sherpa ha escollit la vall del Tena i els Ibones Azules de Panticosa, coneguts també amb el nom de Lagos del Infierno, pel fet d'estar al peu del Pico Infierno.

El punt de sortida de l'excursió és el Refugio de la Casa de Piedra, al Balneario de Panticosa i seguirem el GR11, el sender dels Pirineus.

Després de perdre'ns un parell de cops entre els horribles edificis moderns que han construït al costat del vell i senyorial edifici del Gran Hotel, localitzem el sender i comencem l'ascens, a quarts de vuit del matí. Al nostre davant i com a decorat de fons, s'alcen cap al cel les magnífiques parets granítiques d'alguns dels tres mils més coneguts del Pirineu aragonès, entre els quals destaca el Garmo Negro.

El primer tram de pujada és d'una gran intensitat i ben aviat hem de fer una petita parada. Mentre recuperem forçes, dues noies i un noi, que diuen ser de la Federació Aragonesa d'Entitats Excursionistes ens fan una petita enquesta sobre mesures de seguretat a la muntanya. Poc ens podiem imaginar llavors que això seria premonitori!

Seguim pujant, per un sender força dur i pedregós, amb molt desnivell i alguna desgrimpadeta inclosa. Arribem a un espectacular salt d'aigua. És la Cascada del Fraile, i a continuació ve la Cuesta del Fraile, que fa honor al seu nom i ho és molt, de costeruda. Déu n'hi do amb el frare!

 

Ben aviat arribem als llacs coneguts com els Embalses de Bachimaña. En són dos. Primer trobem el petit i després de resseguir-lo i superar la presa, trobem el gran. Malauradament, no són gaire plens. Han patit un estiu molt sec, en aquesta vessant del Pirineu. Entre els dos estanys, estan construint un nou refugi de muntanya. Decidim fer una paradeta per esmorzar, abans de continuar el nostre camí.

A la represa, el recorregut és força planer, fins a arribar a una esplanada creuada pel riu que alimenta els embalses, el qual, al seu torn, neix d'un altre esplèndid salt d'aigua que cau d'una paret gairebé vertical, que haurem de superar. És la Cascada de los Azules i flueix directament dels Ibones Azules. El nostre objectiu és ja a pocs metres. De fet, sobre el salt d'aigua emergeix ja la silueta imponent del Pico Infierno.

Ho tenim molt a prop, però no hi arribarem! En intentar creuar el riu per un punt una mica delicat, un dels companys de la colla rellisca en una pedra i en caure, es dóna un cop contra una altra pedra. La riallada que tots teniem ja a punt, ens queda glaçada en el moment d'adonar-nos que s'ha fet mal de veritat. Ràpidament l'aixequen i la metgessa que ens acompanya aviat té el diagnòstic: s'ha fet una luxació a l'espatlla. Després d'immobilitzar-li el braç i donar-li un calmant, com que sembla clar que no pot tornar a baixar caminant, cal demanar ajuda. Com sol ser habitual, al punt on ens trobem, no hi ha cobertura, de manera que uns quants de la colla baixen fins a trobar-ne. Al cap d'una mitja horeta, tornen amb bones notícies: vindrà un helicòpter!

 

L'espera, de gairebé una hora, es fa llarga, sobretot per al ferit. Fa molta calor i no hi ha ni una ombra. Mentrestant, no ha parat de passar gent amunt i avall, ben bé com si ens trobessim a les Rambles i no pas en un prat d'alta muntanya. Finalment, copsem en la llunyania, el soroll del motor de l'helicòpter que s'atansa. Al principi, li costa de veure'ns, però després d'una primera volta frustrada, els nostres senyals donen fruit i l'aparell aconsegueix aterrar. Es tracta de la Guardia Civil de muntanya. Sense perdre temps, immobilitzen el ferit, com si d'una mòmia egípcia es tractés, el carreguen a l'helicòpter, junt amb la seva dona i desapareixen cel enllà. Cal dir que l'expectació per les maniobres ha estat brutal i coneguts i foranis no han parat de disparar les seves càmeres durant tota l'operació de rescat! A partir d'aquí, decidim suspendre l'excursió i iniciar el retorn. Fem una pausa per dinar al costat de la presa dels embalses i continuem avall. L'últim tram es fa força pesat, ja que són les hores de més calor del dia. Així que, en arribar al Balneario i després d'una trucada per confirmar que el ferit ja te l'espatlla a lloc i es troba perfectament, ens premiem amb una cervesa ben fresqueta. L'excursió no ha estat ben bé com esperavem, però tot ha acabat bé i això és el que compta.