Inici de 2014 a l'ermita de Sant Sebastià

El 17 de maig de 1705, un grup de patriotes catalans es van reunir a la petita ermita de Sant Sebastià, parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, a la comarca d'Osona. Allí van signar l'anomenat Pacte dels Vigatans, amb l'objectiu d'aliar-se amb Anglaterra per donar suport a l'arxiduc Carles d'Àustria contra Felip V en la guerra de Successió a la corona espanyola.

Malauradament, els catalans vam perdre aquella guerra, i amb ella, la nostra llibertat. Fou inútil la gesta d'aquells patriotes per tal de defensar els nostres drets.

Què millor per començar aquest 2014 que tantes expectatives genera que pujar fins al turó de Sant Sebastià, per retre'ls un simbòlic homenatge?
Pels volts de les 10 d'un primer matí de l'any fred i assolellat, aparquem el cotxe prop de la petita església de Sant Joan del Galí, del segle XI, tot i que molt remodelada. Al fons podem veure, nítidament retallat en el cel blau, el turó de Sant Sebastià.
Comencem a caminar seguint l'itinerari del PR-C 41, el sender de Gurb, i deixem a la nostra dreta la masia del Galí, amb totes les seves dependències molt ben conservades, especialment l'espectacular torre de defensa, d'origen romànic.
Més endavant, deixem enrere, entre camps gebrats, una altra gran masia, la Vila, per enllaçar amb un corriol que s'enfila abruptament cap al capdamunt del turó. El pendent és considerable i ens cal anar en compte, ja que el sòl està molt relliscós, com a conseqüència de la gelada.



Arribem finalment al cim i ens rep la part posterior de l'ermita, remodelada al s. XVIII. Des d'aquest punt, gaudim d'una vista privilegiada de la plana de Vic. Cal dir, però, que avui, el fons de la plana està cobert per la boira, però en canvi són clars els contorns del Puigsacalm i els altiplans del Collsacabra. El Montseny apareix mig amagat pels núvols.
Donem la volta a l'ermita, fins a la part del davant, on un monòlit commemora el Pacte dels Vigatans. Després de llegir els seus noms, no dubtem a afirmar que ens agradaria poder honorar, aquest 2014, la seva gesta amb un digne colofó.



La baixada l'emprendrem per una ampla pista, asfaltada en un bon tram, que és la utilitzada per accedir a l'ermita en cotxe. Passem prop d'una altra gran masia, el Soler Botei i deixem a la nostra dreta el poble de Santa Eulàlia de Riuprimer, amb el seu característic campanar.
L'últim tram, abans d'enllaçar de nou amb el camí d'anada ens obsequia amb boniques vistes del Collsacabra. Arribem al punt d'inici poc després de les 12 del migdia. Ja podem anar a preparar-nos pel dinar de Cap d'Any.

A l'Agullola de la Tuta

Diumenge, 29 de desembre. Hem escollit un matí d'autèntic desembre congelat per tornar a l'activitat després de gairebé dos mesos de no fer cap excursió. Com de costum, Manlleu està embolcallat per la boira, però a mesura que ens anem enlairant, en direcció a l'Esquirol, el sol es comença a obrir pas entre les bromes i il·lumina tímidament uns camps completament gebrats.

Passem l'Esquirol, en direcció a Cantonigròs i al pont de la Rotllada, girem a l'esquerra per una pista forestal i aparquem el cotxe a la vora del camí que porta a la casa d'Aiats.

Ens enfilem pel camí de la casa de Casellas, que deixem a la nostra dreta. Just damunt de la casa s'alça el Morro de Casellas, un turó força punxegut. Més enllà, i encara més punxeguda, es dreça l'Agullola de la Tuta (1.153 metres), cim al qual ens dirigim. La ruta que seguim l'hem trobada en un llibre d'excursions per fer en família, tot i que, donats els resultats, potser s'hauria de titular "excursions per perdre la família"!

El primer tram és molt planer i ens condueix, per un corriol força ben marcat, tret d'algun punt a l'inici, fins a la casa de la Tuta, que dóna nom al cim que volem pujar. 

Havent passat la casa, ens cal estar atents, ja que hem de trobar un corriol a la dreta que s'enfila muntanya amunt. En trobem un i, tot i no tenir massa clar si és el correcte, l'enfilem amb energia. El camí puja de valent, fent giragonces pel mig d'una bonica fageda. És estret i acinglerat per la banda esquerra. En la llunyania, la plana de Vic jeu encara sota la boira.

Just abans d'arribar al collet de Cabrera, en un punt amb magnífiques vistes de l'altiplà, fem un gir de 180º i posem proa cap a l'Agullola. Aquesta serà la part més espectacular de l'excursió, ja que hem de travessar les Bores de la Masallera. Es tracta d'uns grans esvorancs naturals en la roca, que formen diverses coves. El camí passa pel damunt d'una llenca estreta de roca, molt aèria, amb estimball a banda i banda. Les vistes, de 360º, són esplèndides. Al darrera, l'altiplà de Cabrera, flaquejat a l'esquerra per Bellmunt i a la dreta pel pla d'Aiats. Més lluny, un Pirineu emblanquinat mig amagat entre núvols, que no deixen veure el Pedraforca. A banda i banda, el Collsacabra. I al davant, l'Agullola cap a la qual ens dirigim.

Abans d'arribar-hi, però, tornem a entrar al bosc i allà ens despistem en algun punt. Tot d'un plegat, ens trobem al mig d'una fageda, sense camí aparent per enlloc. L'Agullola queda en algun punt alçat a la nostra dreta, però, malgrat que sentim veus de gent, ni la veiem ni en sabem trobar el camí. Finalment, després d'enfilar-nos pel dret, trobem un corriol que ens deixa als seus peus. Amb la brometa, se'ns ha fet un pèl tard, així que deixem l'ascens per una altra ocasió i seguim endavant.

El camí ens porta pel pla del Sitjar on sembla que fa temps hi havia hagut conreus, com al pla d'Aiats. El pla desemboca al Morro de Casellas que hem vist des de baix. Ens hi arribem, per les boniques vistes dels cingles d'Aiats, tot i que una mica camuflades entre els arbres i sobretot perquè des del Morro tenim la referència per trobar el camí de baixada. A 50 metres, entre un faig i un roure en forma de forca, neix un corriol, al principi molt poc marcat. Les primeres passes, per un tram de fort pendent molt relliscós no són gens prometedores però passats uns metres, el camí, tot i baixar vertiginosament, esdevé de més bon fer i en pocs minuts, ens porta fins a la casa de Casellas i al final de l'excursió.

Tot i no haver assolit el cim de l'Agullola, la darrera excursió de l'any 2013 ha estat ben distreta.

A peu per la Vall d'Àssua

Divendres, 1 de novembre. Dia de Tots Sants. El matí no és tan esplèndid com els dos anteriors i el cel no té aquell blau intens, tot i que lluu el sol. Avui farem una volta per diversos poblets de la vall d'Àssua, amb inici i final al mateix Altron, a 935 metres d'alçada.

Sortim del poble pel camí del darrere de l'església parroquial de Sant Serni (gairebé totes les esglésies del Pallars estan consagrades a Sant Serni!) i el cementiri. Comencem en baixada, per un corriol empedrat, entre murs de pedra seca, que ens porta fins a la Mola de Sall. Allí es produeix la confluència de dos rius. Un d'ells és el Pamano, que neix al peu del Montsent de Pallars i que va inspirar Jaume Cabré, en la seva famosa novel·la "Les veus del Pamano". En aquest punt, el Pamano s'uneix amb el Rialbo i tots dos aniran a morir al torrent de Sant Antoni i finalment a la totpoderosa Noguera Pallaresa.

Arribats a aquest punt, ens toca recuperar el que hem baixat i més, ja que ens hem d'enfilar fins a Surp, a 1.040 metres d'altitud. Hi arribem per la part baixa, i ens apropem fins a la bonica església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria. Després ens enfilem cap a la part alta i vagaregem una estona pels seus carrerons costeruts, plens de cases amuntegades.



Anem a buscar la sortida del poble, passant per davant dels rentadors i d'uns atractius apartaments rurals, la mestressa dels quals, acompanyada per la seva tribu de gats i gossos, ens fa una agressiva política de màrqueting del seu negoci.
Ara toca tornar a pujar, fins a un dels miradors de l'excursió, el serrat de Cortinos, a uns 1.200 metres d'altitud, al capdamunt del qual oneja una enorme bandera estelada. A hores d'ara ja m'he adonat que la sortida d'avui serà un trencacames de permanents pujades i baixades. L'esforç de l'ascens, però, queda compensat per les meravelloses vistes de la vall. Des del punt més elevat, tots els llogarrets dispersos queden a l'abast de la nostra mirada. I al fons, com a testimonis privilegiats dels nostres passos, s'erigeixen amb orgull els dos vigilants per excel·lència de la vall: el Montsent de Pallars i el Montorroio.



La mala notícia, però, és que el proper destí, el llogarret d'Escàs, es troba als nostre peus, a 1.003 metres d'alçada, la qual cosa significa que hem de desfer tot el que hem pujat. Un abrupte  corriol ens hi condueix veloçment.



Escàs és un poblet de carrers estrets, amb teulades gairebé enganxades les unes a les altres, ponts estrets i passadissos subterranis, que ens transporten a temps passats. Com a la resta de pobles, no trobem gent pel carrer, però si molts gats i gossos. I com és habitual en nosaltres, un d'aquests gossos ens ensuma, li agradem i decideix afegir-se a la nostra excursió.

Acompanyats del ca, tornem a baixar fins a la confluència de dos rius: el Rialbo, que  retrobem, i el riu de Caregue. Aquest darrer baixa del poblet de Caregue, al qual no ens arribarem per no allargar excessivament l'excursió. Un cop creuat el riu, tornem a pujar, deixant Escàs als nostres peus.
La caminada és solitària, com les dels dies anteriors, amb el silenci trencat només pel nostre trepig damunt les fulles seques i pels trets llunyans d'algun caçador empaitant un senglar.
El camí ens porta ara cap a un dels pobles més fotogènics de la vall, motiu pel qual devia ser l'escollit per fer el salt a la petita pantalla. Es tracta de Sorre, més conegut pels catalans com a Nord, en la sèrie de TV3 Gran Nord.
Sorre és un poblet penjat a la falda solella de la muntanya, just davant d'Altron, a 1.066 metres d'altitud. El seu nucli està format per uns pocs carrers, de cases atapeïdes i passadissos coberts. En destaca la petita església romànica de Sant Esteve.



Sortim del poble per la carretera que condueix a Llessui. Cap allà ens dirigim, però no hi anirem per la carretera, sinó per camins de ferradura. Ben aviat trobem el corriol, a l'esquerra, i comencem a enfilar la part més dura de la jornada, amb el nostre gos adoptiu entre les cames. Hem de guanyar més de 400 metres d'altitud, que ens faran esbufegar de valent. El camí, però, és molt agraït, ja que creua els Plans de Bernui, magnífics prats encara verds.
Ja són prop de les dues i comença a ser hora de dinar. Els cotxes que anem sentint pujar, però, ens fan témer que potser no trobarem lloc.



Arribem finalment a Llessui, un altre poble de novel·la, ja que és Torena a "Les veus del Pamano" de Jaume Cabré. Com molts poblets del Pallars, consta de dos veïnats, el de baix, Torre, pel qual entrem i el de dalt, Llessui propiament dit. Ens han parlat d'un restaurant, que queda situat entremig dels dos veïnats, i cap allà ens dirigim, a veure si ens donen dinar. Com ens havíem imaginat, és ple a vessar, però aconseguim fer-los una mica de pena i aprofitant que la temperatura encara és agradable, ens habiliten una taula a la terrassa.
El nostre amic de quatre potes, després de barallar-se amb els gossos que corren per allà, gira cua i se'n torna cap a casa, evidentment sense acomiadar-se.
Amb l'estómac ple, afrontem la darrera part de l'excursió, que ens porta, en primer lloc, fins a Saurí. El poble és força més gran del que aparenta, amb cases molt ben restaurades.



Seguim baixant i tornem a creuar el riu Pamano. Una placa en recorda la referència literària:

"(...) – Li diuen lo riu dels mil noms –va fer el Ventura per estripar el tel que s’havia estès entre tots dos. – Per què, de mil noms? – Primer agafa el nom de la muntanya que l’alimenta i es diu Pamano. Més avall, alguns li diuen Bernui i, passat Bernui, es diu riu d’Altron i li canvia la veu i el gust. Les truites i tot, tenen la carn diferent, no tan melosa, no tan gustosa com la de les que es pesquen al Pamano. El camí contiua per un tram força mal senyalitzat, que ens fa pensar, en algun moment, si no ens haurem perdut. Finalment, però, enllacem amb una baixada vertiginosa, que ens aboca a Altron. Mentre baixem, però, gaudim de magnífiques vistes a la nostra esquerra: Saurí, Bernui, Sorre ... Entrem a Altron pel camí que porta a la font de Libeto i pel costat de la seva famosa formatgeria, la peça d'Altron. És a punt de fer-se fosc i hem gaudit d'una magnífica jornada per un paisatge de novel·la.