Vista nocturna del Vallès

Divendres, 5 d'agost de 2011. Avui ens plantegem una excursió totalment diferent de les habituals, ja que la iniciem a les vuit de la tarda i l'acabarem quan ja sigui negra nit. El nostre objectiu és anar a sopar al Monestir de Sant Llorenç del Munt, al cim de La Mola, sostre comarcal del Vallès Occidental, de 1.104 metres. A part de l'aventura de caminar de nit, afegirem un altre cim comarcal a la nostra llista, després de mesos sense pujar-ne cap de nou.
Sortim de l'aparcament de Can Robert, en una urbanització de Matadepera. La nostra idea inicial era anar en cotxe fins a Can Pobla, a uns tres-quarts d'hora del cim, però el camí és tancat, de manera que l'excursió se'ns allarga més del que havíem previst.
Des de Can Robert surt una pista forestal que condueix fins a Can Pobla, però els indicadors ens porten, al principi, per unes dreceres, més distretes i amb bones vistes de les urbanitzacions de Matadepera. Més endavant, enllaçem amb la pista forestal, on fem bona part del camí fins a Can Pobla.
La muntanya presenta un relleu característic de congolmerats, com a Montserrat, amb diversos monolits de formes curioses. Fins i tot hi ha un Cavall Bernat (que no té res a veure amb l'autèntic!).

A partir de Can Pobla, la pista es transforma en un corriol i ens endisem pel mig de boscos de pinedes i alzinars. Aviat enllacem a l'anomenat Camí dels Monjos, que deu el seu nom al fet de ser el camí utilitzat antigament pels monjos del monestir. En bona part, està empedrat. Actualment, hi pugen les mules que porten el proveïment per al restaurant del monestir (tot al llarg del camí hi ha rastres del pas de les mules!).

Quan comencem a visualitzar el monestir, al capdamunt de la muntanya, el veiem envoltat de boires. Sembla que les vistes nocturnes hauran d'esperar a un altre dia!
L'últim tram de camí el fem ja amb ben poca llum, pel costat d'unes baumes. Allí trobem un grup de joves que també es dirigeixen cap al cim. Arribem a l'última pujada i el monestir apareix davant nostre, amb els seus llums obrint-se pas entre boires, misteriós, com si fos el protagonista d'una novel·la medieval a l'estil de "El nom de la rosa".
Arribem al capdamunt i abans d'entrar, donem una volta per confirmar que, efectivament, als nostres peus no hi ha res més que una espessa capa de boira ...
El sopar és correcte, tot i que força car, però cal entendre que el caprici de menjar en un monestir romànic del s. X, al qual només es pot accedir a peu o en mula, s'ha de pagar.

Havent sopat, ens preparem per a la baixada i en sortir ... oh, sorpresa! Les boires s'han esvaït i gaudim d'unes boniques vistes nocturnes de Terrassa i els seus voltants.
Encenem els lots i emprenem la baixada, amb cura mentre anem pel corriol i amb més tranquilitat un cop arribem a la pista que ens condueix de nou a l'aparcament. Una experiència interessant.