Dissabte, 23 de gener. Dia esplèndid per a una sortida matinal prop de casa.
Ens dirigim fins a Sant Julià de Vilatorta, on deixem el cotxe en un aparcament, a la sortida del poble, al costat del Parc de les 7 Fonts. Sortim del poble seguint el GR 2, per una pista en direcció a la masia de Puigsec, un gran casalot rodejat de xiprers. Uns metres més enllà deixem la pista i ens enfilem per un corriol a mà esquerra, que ens endinsa per un bosc d'alzines i pins. A la nostra esquerra, de tant en tant, i quan els arbres s'aclareixen, gaudim de magnífiques vistes del Pirineu, des del Pedraforca i el Cadí, passant pel Puigmal i fins al Canigó. La neu, malauradament, escasseja força.
De sobte el camí desemboca en un roquissar i al nostre davant, enfilat sobre un espadat, apareix el castell i monestir de Sant Llorenç del Munt, que no té res a veure amb el seu homònim del Vallès. Es tracta d'una construcció romànica, del segle X, amb una església del segle XII i que fou, durant un temps, una canònica agustiniana. Actualment és de propietat privada i està molt ben conservat.
Aquí ens aturem a esmorzar, tot contemplant el Pirineu, abans de continuar el nostre camí. Una pista encimentada arriba fins al castell, però nosaltres la deixem ben aviat, per agafar un corriol a la dreta, que s'enfila cap al Puig dels Jueus. Aquí el GR coincideix amb els camins de Verdaguer.
Ben aviat el corriol desemboca en una nova pista, que prenem a la dreta. Tot deixant a l'esquerra les antenes del Turó dels Munts ens enfilem finalment al turó de la Verge dels Cingles o Salt de la Minyona, destí de la nostra excursió.
Es tracta d'un magnífic mirador de la vall de Sau i el Collsacabra, situat en un penya-segat de més de 150 metres de caiguda vertical. Les vistes des d'allí són impressionants: els cingles de Tavertet, una mica de Pantà de Sau, Vilanova de Sau als peus, les Guilleries i el Montseny, amb els relleus de Matagalls i Les Agudes a tocar.
És un indret especial, i com tots els indrets màgics, compta amb la seva col·lecció de llegendes, alguna de les quals recollida per l'insigne Verdaguer. Segons mossèn Cinto, una donzella que feia tard al seu casament va saltar pel penya-segat sense fer-se mal, i d'aquí li ve el nom de Salt de la Minyona.
El camí de retorn el fem pel mateix lloc, amb un petit experiment de resultats inesperats. Passat el castell, agafem un camí a l'esquerra que teòricament ens ha de portar fins a un morro amb vistes. Equivoquem, però, el camí i anem a parar de nou al castell, per la part del darrere, la qual cosa ens permet, però, contemplar el bonic absis de l'església romànica.
Arribem de nou a Sant Julià cap a quarts de dues, a punt per anar a dinar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada